28 de des. 2010

dormir fins tard, parlar del fred i sopar amb vi.

20 de des. 2010

de petita em costava dormir a la vigília de nadal. em llevava molt d'hora tot i celebrar sempre els reis i no el tió, que sempre em cagava maquinetes, llapissos de colors i dolços. amb els anys vaig entendre que, com l'àvia, ell tampoc entenia que jo em feia gran.

aquest any també complirem amb els tòpics:
hi haurà dos segons: un de cada àvia; que competiran perquè la seva olla sigui la que quedi més buida. iniciaran una cursa dissimulada servint plats que acabarà amb un recorregut de gotes de sofregit de la cuina al menjador. discutiràn amb la mare, vileda en mà, que el vermut ha estat excessiu i tothom ja hi posa mala cara al primer plat però t'hi posaran ració doble si goses a dir "jo no gaire, iaia". el pare farà tres o quatre viatges a la bodega perquè un dels dos era fort de sal i el vi n'és l'antídot. jo portaré els plats nèts i apilaré els bruts a l'aigüera, comptaré quants tes, tallats, descafeinats i sols i, post-it en mà, iniciaré de nou el recompte. avui el rentaplats i la cafetera tindran tanta feina com nosaltres. sort que no es queixen.

tocaran les cinc i la tieta despullarà les neules i l'àvia seurà prop dels bombons, el cosí mitjà no treuà l'ull de la plata de torrons però estarà tip de tant sucar pa a la beixamel del canalons. ara ja ningú puja d'alt la cadira a recitar la nadala. fins no fa tant, s'aturaven els crec-crec's del torró d'Alacant i escoltavem impacients les versions d'última hora i estrofa quan arribava el torn als cosins més petits. recordo que jo sempre mirava al sostre i posava les mans a les butxaques. les mitges eren blanques i segur que les sabates de xarol.

a vegades les coses més simples es converteixen en una caricatura d'elles mateixes i sens dubte, per nadal, la millor caricatura és la de casa.

15 de des. 2010

l'ombra era llarguíssima aquest matí. m'hi he fixat quan atravessava un dels carrers més transitats a aquesta hora. el rellotge de plaça universitat m'accelerava el pas a dues cantonades de la feina mentre em creuava amb les mateixes mans de cada dia, avui tenyides de colors i estampats varis fent evident allò de què comença el fred, o retorna. acoto el cap per esquivar una bicicleta a l'altre banda de l'acera i somric a l'adonar-me de l'absurditat del gest. m'enfundaria en un vestit cenyit de Lauren Bacall només per fer-me meva la frase "la imaginación es lo más alto que una cometa puede volar" i continuaria caminant.

13 de des. 2010

segurament fariem el menú amb una copa de vi i la tarda seria lenta i nuvolosa. el dilluns ja va de caiguda i no tinc ganes de mossegar a ningú, encara. a vegades tot és més fàcil del que sembla. un "bona nit" a pam de nas quan ja no hi comptaves o el dinar a taula amb més ganes que gana, veure't amb els pantalons del pijama des del sofà de casa o pensar en la opció metro x escurçar el camí. ja són dies posant-m'hi d'esquena i és estrany, però avui, parlo de petiteses.

3 de des. 2010

l'altre dia em parlaven de l'eròtica del poder. aquest i l'altra. assenteixo davant paraules que conec i que, alhora, no em deixen de sorprendre. noms propis i estadístiques. a vegades sembla que portem les converses estudiades previament.

1 de des. 2010

explicar que has passejat per la Boqueria esquivant turistes i flashos no deixarà de ser un tòpic. me'ls miro encuriosida i també m'hi sento estrangera. mai he sapigut quina és LA parada. a totes, et somriuen rere colors tropicals que no lliguen amb el fred de desembre i et segueixen de reüll fins que t'amaga la foscor de les parades que ja han baixat persiana. no m'hi perdo, avui. he vist una venedora que apila les taronges i fa sanefes amb els kiwis després de l'última venta i m'ha convençut. segur que sortirem retratats de la mà, o desenfocats i a les fosques. Potser, fins i tot, acabem en algun marc daurat al nord de Rússia sense robar-li protagonisme; enlluernat, somrient, vestint blaugrana i màniga curta. ура!

23 de nov. 2010

ens vem conèixer a Finlàndia i ara viu a Barcelona. sempre te'l trobes amb un somriure que contagia i ho fa fàcil. s'omple el got de vi a la vegada que s'encén una altra cigarreta i amb un ull segueix al tercer inquilí que corre amunt i avall a quatre potes. encara sacrifica els caps de setmana si té feina però les pors de venir a viure amb ella s'han quedat fora el pis que comparteixen a 20 minuts de casa. ahir el sopar era trilingüe pero el jungle speed mai fa diferències.

22 de nov. 2010

a les nou la llum era tant càlida que tenyia l'habitació. després ja era blanca i freda. les carreteres estretes i amb moltes corbes. arbres grocs i cançons lentes. carquinyolis que s'estoven dins la tassa i un viatge al passat amb cada mossegada. Sanjosex m'atrapa al primer acord mentre canto per mi les seves lletres. es despedeix amb "diumenge". cançó punt-i-final d'un cap de setmana de dos dies que avui repasso en format jpg.

17 de nov. 2010

Petons, nèrvis i un vol llarguíssim que atravessa l'Atlàntic. La muntanya russa urbana serà "casa" a partir d'ara. Ells, en canvi, fan un blog on detallen l'escapada de mig any per l'India. Des d'Escòcia m'arriba un mail que diu que plou a diari però que ja tenen pis; quadrets sobre la banyera i flors a tocar de la tassa de l'wc. De Shangai encara no en sé res però continuo pensant que m'hagués agradat visitar Holanda. Diumenge va venir a combatre l'avorriment però avui és a Àustria defensant un projecte que no imaginava que arribés tant lluny. jo sí. No vull deixar escapar la oportunitat de ser una agulla en el seu mapa, i de moment, sóc optimista.

14 de nov. 2010

hi ha rosada. no m'he tret l'abric i m'he queixat amb un fil de veu de la fredor del seient. he engegat el cotxe i he deixat que es desentelessin els vidres. sense pressa; és d'hora i a casa segur q tots dormen encara. The Whitest Boy Alive desperta el dia i les corbes de la carretera.

28 d’oct. 2010

"tardor" continuarà sent la paraula que justifica acostipats i malestar general. arrossegaré els peus pel passadís de casa amb les noves sabatilles afalpades i em taparé amb el nòrdic fins a la punta del nas a les 20h de la tarda. segur que bullirà sopa aquest vespre i respondré amb un sí rotund al "fem infusió?". fins llavors escoltaré antònia font i miraré de reüll per la finestra; potser així s'emmandreix fins tard el que queda d'aquest sol que encara escalfa.

28 de set. 2010

paraules buides per no fer-ne versions i versions inevitables que es persegueixen amb la mateixa facilitat que es porten la contrària. no és blanc o negre. és tardor. segur.

8 de set. 2010

i és q al final.. tot va de petites coses

els chupa-chups sense sucre, que et facin callar amb un petó, trobar-te amb un amic que fa temps que no veies, que t'agafin de la mà, posar-te uns pantalons acabats de sortir de la secadora, treure el plàstic enganxat de qualsevol pantalla nova, veure a algú com se li escapa el somriure pel carrer, les corbates estampades (i els calçotets també!), trobar-te notes, planejar un viatge, que de cop comenci a sonar la teva cançó preferida, trobar-te el jersei que pensaves que havies perdut, que t’abracin mentres dorms, rebre un missatge inesperat, fer explotar les bombolles del plàstic d'embolicar, l’aigua calenta a l'hivern i la freda a l'estiu, sentir-te especial amb una mirada, caminar descalç per la platja, posar-te el pijama i que encara faci olor a suavitzant, trobar-te algú amb qui havies estat pensant fa res, el pastís de formatge amb gerds, que t'expliquin un secret perquè confien en tu, una paret plena de fotos, que et regalin flors perquè sí, les tardes de diumenge, que et vinguin a buscar i et portin lluny sense rellotge, ser tu mateixa i aconseguir agradar-te, comprar un bitllet d’avió, un cafè amb llet calent i una gran conversa, les estones al supermercat sense saber què fer, un “t’he trobat a faltar”, estar calent dins el nòrdic i tenir la punta del nas glaçada, riure fins a que em facin mal les costelles, menjar un minimilk i recordar-te de quan erets petita, que pensin en el dia del teu aniversari, un "nanit" a cau d'orella, trobar-te el sopar preparat quan arribes tard a casa, que et presentin amb un "és ella", l'olor d'una colonia familiar, sentir que t'estima, la pluja d'estiu i el sol d'hivern (aquell que escalfa), trobar qualsevol cosa a les butxaques de l'abric de l'any passat, una volta amb moto agafant fort la seva cintura, que guanyi el Barça, pensar que sortirà bé i surt bé, veure una obra de teatre i treure'n conclusions durant hores, que et demanin una cita, estrenar un pintallavis, decidir quina pel·lícula davant la cartellera, que et faci sentir única, anar a un concert d'un grup que t'agrada i feia temps que perseguies, complir propòsits (per petits que siguin), tornar al poble on passaves els estius, una carícia que et ressegueixi la cara, sentir que els teus pares se'n orgulleixen de tu, portar la contrària durant una estona, fer crêpes de xocolata, que t'escriguin una carta, descobrir el punt feble d'algú i no utilitzar-lo mai, repassar les fotografies de l’estiu passat, sentir-te guapa, aprendre la lletra d'una cançó en anglès, una abraçada (l’abraçada), perdre el temps fent el mandra, escriure, pintarme les ungles amb el primer sol de primavera, cantar a la dutxa i pensar que no ho fas tant malament, que et confessin que et necessiten a prop, descobrir un amagatall a la biblioteca, trobar un iogurt de macedonia quan pensaves que s'havien acabat, passar-te dues hores al telèfon i que no s'acabi la conversa, tenir un somni i decidir quan és el final, les maduixes a l'amanida, rebre una postal d'un país estrany, que l'home del temps digui que només farà sol on vas a passar el cap de setmana, rascar la guitarra aconseguint que la cançó no perdi sentit...

25 d’ag. 2010

de tornada a casa

la primera vegada que m'angoixen les turbolències dalt un avió.
tothom ocupa tres seients; va tant buit que per un moment penso en un "si cau, la notícia no tindrà ni resò." sobrevolem barcelona! som a casa. "espero que hayan tenido un feliz vuelo. no olviden recojer todos sus defectos personales." segur q m'ho he inventat, però surto amb un somriure i carregada de defectes.

14 de juny 2010

ball de despropòsits

posar ordre als despropòsits no és feina fàcil. se m'acomulen massa ràpid i sense coreografia donant la raó a la resta amb allò de "caòtica i desendressada". és previsible, i m'atavala; però trobaré el moment per fer endreça de la mateixa manera que la pila de roba bruta acaba dins la rentadora.

28 de maig 2010

blau

no fa gaire vaig llegir que el cel de Gràcia és més blau que a la resta de la ciutat. - Si?- Ara m’entrebanco amb les rajoles, m’atropellen bicicletes, m’acorralen paraigües i m’atempten coloms. No busco avions; m’atrapa el blau-cel de Barcelona. M’atrapen les façanes que li fan la competència, els balcons, porticons de fusta desgastada i, en general, una ciutat que, poc a poc, cada dia em faig més meva.

I ara que per fi tinc trocets de cel a les mans,
m’adono que el blau de Gràcia no té res a envejar al blau de qualsevol altre racó de Barcelona.