caçant mosques

he obert l'ordinador, descodificat els programes, actualitzat el correu i mirat el sostre. estirat l'arruga que s'entossudeix a la moqueta, tret la pols del teclat, ordenat els arxivadors, alineat els dossiers i desistit a preguntar per vint-i-unena vegada si hi havia algun afer que em poguessin delegar. 

mai m'havia sentit tant prescindible. 
sort que, en el meu cas, ja és un compte enrere i les nòmines (immerescudes) d'aquests tres mesos són per invertir-les en l'ambiciós projecte de 2014.

tinc un calendari penjant a la nevera i novembre tremola de fred cada vegada que obro la porta. he estrenat encostipat enlloc de bufanda, omplert la cuina de mandarines i intercanviat la jaqueta prima de color per l'abric llarg al penjador de l'entrada.

he vist un camp sec de girasols i m'he adonat que jo, a vegades, tampoc sé estimar.

l'agost ja va de baixa i mentre el cos se'n va de viatge el cap sobrevola setembre. si l'hostessa em pesés els pensaments segur que pagaria sobrecàrrega...

m'he perdut mesos i al tornar m'han estirat les orelles. sort dels concerts d'estiu i la costa brava que fa que reconciliar-se amb el passat es faci present. he vist passar dards llançats amb punyeria des del sofà de casa i lamentat l'error de punteria - t'equivoques de diana - he dit abans de tancar l'ordinador i tornar a la sorra.

M’he assegut al parquet només per veure com la llum vestia lentament l’habitació i el seu raig, macabra, resseguia les parets deixant al descobert totes les imperfeccions. Un somriure trist pel rastre que deixem i que taparan amb una sola capa de pintura, i la carícia d’aquest sol que, sobre la pell, em descobreix, també, tots els defectes.

el "tot torna a començar" com a presó individual que fa topar amb una llarga i estranya llista de propòsits. als guions del 2013 els seguien realitats de sobra i excuses que, per fi, es fan petites amb les pors. 

demà marxaré amb un somriure, 

i a les mans, sobreequipatge d'idees.